La pobresa entre la població entre 16 i 29 anys va passar del 18% al 28% durant la crisi
divendres, 3 de març de 2017

 · L’IEB dedica el seu últim ‘IEB Report’ a analitzar les xifres sobre desigualtat i les polítiques correctives aplicades des de l’administració

L’última crisi econòmica va tenir un fort component generacional. És una de les conclusions que s’extreu de l’última edició del ’IEB Report’, publicat per l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) sota el títol ‘Desigualtat: mesurament i polítiques’ i que està dedicat a l’anàlisi de la desigualtat. En la seva aportació, l’investigador del Instituto de Políticas y Bienes Públicos y del CSIC, José Fernández-Albertos, mostra com en el període 2007-2013 la pobresa es va “rejovenir”. “La taxa de pobresa entre la població de 16 a 29 any va créixer del 18,1% al 28,6%, mentre que aquest índex entre la gent gran va baixar del 25,5% al 11,4%”.

En el seu article ‘Crisis econòmica i desigualtat a Espanya: una reflexió des de la política’, l’investigador rebat la idea de que la crisi econòmica va afectar sobretot a les classes mitjanes. “En termes distributius, la recessió va afectar especialment als més pobres, que van veure com va créixer la distància entre els seus ingressos respecte als grups mitjans”, argumenta Fernández-Albertos. De fet, considera que “la pujada de l’atur entre la població més jove, menys qualificada i amb menys recursos del mercat” va ser la principal causa de l’augment de la desigualtat en aquest període.

L’estudi considera que les polítiques correctives van estar dirigides a la redistribució de la despesa pública a través dels subsidis d’atur, però el seu efecte va ser insuficient per rectificar les desigualtat, en part, perquè els subsidis d’atur no arribaven als més afectats per la crisi, com són les famílies joves, nens i treballadors precaris.

Àsia modifica el mapa de la desigualtat
El professor de la Università di Roma, Giovanni Vecchi, participa en el ‘IEB Report’ amb l’article ‘Desigualtat global: tendències històriques’, en el que mostra com hi ha dos moments claus en l’evolució de la desigualtat entre països: el primer, durant tot el segle XIX, coincidint amb la Revolució Industrial, que va multiplicar la distància entre el nivell d’ingressos dels països que hi van participar i els que no. El segon moment s’inicia a finals de la dècada de 1980, coincidint amb el creixement de les economies asiàtiques, que provoquen una disminució en els índexs globals de desigualtat.

“En nou de cada 10 casos, els més beneficiats en el context econòmic d’aquest últim període són persones de classes mitjanes i baixes de les economies asiàtiques emergents. També han sortit beneficiats els que formen part de l’1% amb més ingressos a nivell mundial, que es troben en la seva majoria als Estats Units, Europa Occidental, Japó i Oceania. Els més desfavorits per la globalització, en canvi, han estat els països africans i, en menor mesura, els països de l’Europa de l’Est”, explica Vecchi en el seu anàlisi.

L’educació, l’origen de la desigualtat
Per la seva banda, el professor de la University of Mannheim, Andreas Peichl, examina les causes de la desigualtat a la seva aportació ‘Desigualtat i mobilitat en països desenvolupats: medició i polítiques’, en el que assegura que “la intervenció en la etapa infantil a través de l’educació té especial transcendència sobre els resultats que s’aconsegueixen més endavant. De fet, els països nòrdics, amb grans inversions en primera infància i classes inclusives, són els que millors resultats presenten en els índexs d’igualtat i mobilitat social, mentre que els països anglosaxons, amb sistemes segregats, mostren grans desigualtats”.

Polítiques locals per a un problema global
La investigadora de l’IEB, Sara Torregrosa-Hetland, aporta l’editorial del ‘IEB Report’ amb l’article ‘Desigualtat: l’assignatura pendent’, en el que reflexiona com la desigualtat és un fenomen global sobre el que només s’estan aplicant mesures a nivell local. “Les forces de la globalització, amb intercanvis comercials i financers intensos a nivell mundial, tenen un paper destacadíssim entre les explicacions de la desigualtat actual, però les actuacions correctores dels governs no tenen capacitat de superar l’àmbit nacional”. Torregrosa-Hetland considera que “el camí per reforçar les polítiques redistributives passaria per intensificar la cooperació internacional per tenir més capacitat de recaptar impostos sobre el capital o les rendes altes”.